JORDI ALBERT, A L’ENTREVISTA DE JUNY

JordiAlbertLACaixetaMusical.jpg

Jordi Albert

Aquest mes entreviste al blog al Doctor Jordi Albert. Educador, investigador i trompetista. És el director del CIIAM (Centro Internacional de Investigación en el Aprendizaje de la Música). Les seues investigacions i la seua metodologia estan sent reconegudes arreu del món. Recentment ha estat fent classes i conferències als Estats Units i Europa. A més a més, també és l’encarregat de la coordinació de la Big Band de la Universitat Jaume I de Castelló.

També ha impartit nombrosos cursos de formació d’àmbit internacional en pedagogia de la música, pedagogia dels instruments musicals i tècniques de la trompeta i Tècnica Alexander aplicada a l’estudi de la música. Ha presentat els seus projectes i les seues investigacions a Estats Units i Canada (Los Angeles, Nova York fins o Vancouver), a més de molts països europeus i africans. Alguns dels centres mésimportants on ha exercit com a professor o ponent han estat la Universitat de British Columbia (EEUU), la Universitat de Florida, la Universitatd’Orlando  Interlochen – Center of the Arts de Michigan (on ha estat professor de trompeta en l’intersemester d’hivern), el Conservatorio Nacional de México DF, el sistema de Orquestas de Venezuela, la Joven Orquesta Filarmónica de Colombia, el Conservatorio Nacional de Guatemala, la Universidad Nacional de Honduras i la Universidad Nacional de Ghana, entre d’altres.

-Hui tinc el plaer de tenir-lo amb nosaltres a La Caixeta Musical i per a començar, Jordi, m’agradaria que contares com van ser els teus primers contactes amb la música i també, amb la pedagogia musical.

 Els meus primers contactes amb la música són a la banda de música del meu poble. Els meus tíos tocaven en la banda i ma mare va decidir apuntar-me, com molts xiquets valencians. Quan vaig començar no tenia cap plantejament de fer ni una carrera en la música ni en la pedagogia de la música. A mi m’anava molt bé al BUP i quan vaig fer les proves de selectivitat vaig triar com a primera opció Magisteri Musical i per darrere estaven Enginyeria i Física. Al final vaig optar per magisteri. Quan vaig començar la universitat anava a quart de professional al conservatori (vaig començar-lo “tard” al respecte del curriculumnormal, amb 15 anys). Als 17 anys vaig començar a fer classe a l’escola del meu poble i vaig començar a interessar-me per la docència. A la universitat em parlaven de conceptes pedagògics i jo ho traslladava tot a la trompeta. Tot el que em deien a classe jo ho veia amb els meus alumnes. Així em vaig enamorar de l’educació musical.

-Un element important en la persona i en l’educació, per a la meua forma de veure-ho, son els sentiments i les emocions. Juguen un paper important en la teua metodologia? Com afecten a l’estudi i posteriorment a les audicions o concerts? La gestió de les vergonyes o pors a l’escenari sol ser una de les preocupacions més generalitzades entre l’alumnat.

Els sentiments sónuna forma reduccionista de parlar de les emocions. Sentiments ve de ‘sentir’ i emocions ve de ‘moure’. Les emocions van més enllà d’allò que sentim. Podríem dir que les emocions són, en qualsevol situació d’aprenentatge, la bassa en la que nada el vaixell on s’està construint aquest aprenentatge. Si eixa bassa témoltes ones serà difícil construir l’aprenentatge. D’altra banda, si les emocions estan tranquil·les o més en concret, estan adaptades a les característiques de cada persona, l’aprenentatge, evidentment, serà menys dificultós.

Posem un altre símil: un ordinador. Les emocions són el sistema base sobre el qual estàinstal·lat el sistema operatiu. El que gastem per a pensar, per a moure’ns (en el cas dels instruments de música, moure’ns per a produir un so)tot està instal·lat en base al sistema emocional. El nostre aparell biomecànic que té un univers fisiològic i un altre emocional, sobre els que es regula l’aprenentatge.

A més a més, els músics som artistes i per tant, treballem constantment amb les emocions. Concretament per a produir emocions. Per tot això, hem de regular les emocionsque tenim per a poder aprendre, i també hem d’aprendre a projectar aquestes emocions, aquí la complexitat de l’assumpte.

En el meu mètode és fonamental establir un estat anímic o emocional adaptat a la manera en la que l’estudiant aprèn millor. És un mètode que considera com una àrea imprescindible del desenvolupament artístic el control i la projecció de les emocions (trobareu mes informació a la meua tesi doctoral). Cal afegir també la importància de les habilitats inter i intrapersonals.

Resumint, considere que per a dominar un instrument hi ha que tenir: habilitats motores, habilitats cognitives, habilitats inter i intrapersonals (on participen les emocions) i control i projecció  de les emocions(aquest podríem dir que és el punt més important a l’activitat artística).

 

 -És molt habitual que quan les xiquetes i xiquets ja tenen formada l’embocadura per a tocar un instrument, siga el moment en que es posen brackets, i per tant, es crea un procés de canvi i adaptació, que no sempre té unes bones conseqüències, ja que al veure que empitjora el seu so o la forma de tocar, apareixen desmotivacions i pensaments negatius. Actualment estàs investigant al voltant d’una metodologia per a tocar amb brackets. Què ens pots detallar d’aquesta metodologia? En què consisteix? És aplicable a qualsevol instrument o per el moment estàs centrant l’estudi amb la trompeta?

Aquesta és una adaptació del meu mètode a una situació característica (en aquest cas, els brackets) on la fisiologia de l’alumne està alterant-se constantment. El principal objectiu de la investigació és comprendre béel que succeeix quan passa tot això (dents menejant-se, dolors, etc.) tant en els musics aprenents com en els professionals. La metodologia estableix períodes de pràctica en cada cas, temps de descans, cuidats per a la pell, maneres de evitar que et faces mal…en definitiva un conjunt de directrius prou gran, però bàsicament es tracta d’aprendre de nou a tocar i aprofitar eixa situació de debilitat o de problema per a corregir altres problemes (com els problemes d’embocadura, per exemple).

Estic analitzant per damunt de mil casos entre alumnes propers, alumnes d’alumnes i el meu propi cas. La metodologia serà aplicable també al trombó i a la trompa i, evidentment, hauran de col·laborar altres investigadors per a poder portar a bon port el projecte.

-Moltes vegades podem gaudir de les teues classes a través de les xarxes socials. Crec que és una molt bona iniciativa per tal de donar difusió a la gran tasca que realitzes i donar l’oportunitat a tots els teus seguidors/es de poder assistir a les classes tot i que estiguen a l’altra part de món o que per motius personals no puguen assistir. En una de les últimes, tenies a molts participants a la classe, i vas treballar l’afinació. Quins creus que son els fonaments o els principis tècnics bàsics per a poder tocar en grup? Quina rutina o metodologia ens pots recomanar per tal de millorar aquesta tasca?

El primer fonament és establir un ambient de treball col·laboratiu i positiu. Com hem dit abans: els marcs d’emocions que entren en joc en una classe col·lectiva s’han d’adaptar. El segon element és treballar sobre la música. Que tot entre per l’oïda i no per la intel·ligència.

El món acadèmic ha volgut accedir a l’estudiant pel canal de la intel·ligència i no per  l’oïda. Molta gent es pensa que el meu mètode està fet per ser entés i és mentida. Quan tinc que corregir habilitats neuromotores entre per el canal del cos  i quan he de corregir habilitats musicals, per l’oïda. Es un tant “trist” haver investigat tant per a adonar-me’n finalment que per a tocar no cal entendre i per tant, per ensenyar, no fa falta parlar. Les meues classes tenen molt poques paraules.

L’afinació es sent (és el que vam treballar en aquella classe de la qual hem parles). Cal afinar dins de cadascú. La música s’escolta, és una vivència. Podem explicar tot el que vullguem sobre música, però allò principal d’ella ésque es sent, per això la gent balla. Si la gent necessitara de la teoria per a comprendre la música, ningú podria ballar.

 

-El procés d’aprenentatge d’un instrument sempre requereix moltes hores d’estudi i necessita molta constància per tal d’aconseguir un resultat òptim.  Quines habilitats creus que son necessàries per a tocar un instrument musical? Quins factors poden millorar la motivació a l’hora d’estudiar les partitures?

La constància, la paciència i la capacitat d’esforç són habilitats intrapersonals, que com he mencionat abans, són imprescindibles per a desenvolupar un domini de l’instrument. “La capacitat d’esforç”, com a tantes coses a la vida. Algunes persones pensen que quan tens un domini de l’instrument ja no cal esforçar-se i no és així, ni molt menys. Estaràs tota la vida esforçant-te. Treballar i donar-ho tot és necessari per afrontar una prova, exàmen, audició o concert. Eixa actitud ens crearà un orgull amb nosaltres mateixa que ens ajudarà a tenir un millor resultat. És molt bo tindre orgull.

La paciència ha d’estar lligada a aquesta capacitat d’esforç (no és el mateix). S’ha de desenvolupar també la capacitat de ser positiu ambl’error. Acceptar l’error com una part de l’aprenentatge.

Cal destacar també una habilitat imprescindible. La capacitat de sorpresa, que la música continue sorprenent-te cada dia. Pense que és una de les característiques d’un bon músic. Jo puc ficar-me a tocar unes quartes i continuen sorprenent-me com sonen, igual que el primer dia que les vaig escoltar. Quan toque un so que m’agrada, la sensació és de sorpresa i de satisfacció, no de ‘ah, el so de sempre’. Eixa capacitat és especialment important per a la motivació, per a seguir esforçant-te.

L’ambició, l’orgull…són paraules que culturalment estan mal vistes però que són essencials. Jo dic moltes vegades que em considere bon professor i que estic fent una cosa important. Així ho pense i ho defense. I pensar això és tan bo per a mi com per als meus alumnes. Cada dia m’esforçe al màxim per tal de seguir treballant a eixe nivell que jo mateix m’exigisc amb les classes i amb les investigacions, que evolucionen constantment.

El concepte d’úmateix ha de ser positiu i ferm. Per què hi ha futbolistesquesón tan bons? Perquè s’ho creuen. A més, ningú els para els peus en quant a l’orgull perquè interessa que eixes característiques estiguin damunt del camp. Però recalque: l’orgull ha d’estar acompanyat d’esforç i s’ha d’actuar en conseqüència.

El meu orgull està fet de treballar a una fàbrica quan tenia 14 anys, a la universitat fent fotocòpies, en mon pare plantant tarongers, en arribar a Mèxic sense feina i tindre’n fent plans nacionals d’estudi de la música, deixar-me la trompeta, tornar a agafar la trompeta, tornarme-la a deixar perquè sóc director d’una facultat i tornar-la a agafar.

 

 -Molts dels adolescents o joves que llegeixen aquest blog, toquen en grups musicals de diversos estils i realitzen moltes actuacions. En períodes com Falles, Setmana Santa o les gires d’orquestres en estiu, el treball és molt continu, amb moltes hores de feina i no hi ha pràcticament descans entre actuació i actuació. El passat més, vas estar realitzant un estudi per al qual demanaves la col·laboració de músics de vent metall que anaren a tocar a Falles. Encara que hi ha un vídeo on contes de manera detallada els resultats i explicaves alguns consells, quins penses que serien els principis basics a l’hora d’afrontar aquestes actuacions i quines recomanacions ens podries donar per tal d’evitar lesions?

 Desenvolupar cada dia una forma de tocar més eficient i saludable és essencial. En lloc d’estudiar pensant com vull tocar el cap de setmana, he de treballar amb l’objectiu de com vull tocar d’ací a dos anys. I dins d’això s’ha d’establir un “mar emocional” ben calmat.

Estar saludable també és fonamental. Qualsevol abús d’alcohol o tabaco va a perjudicar la teva pràctica.  I no cal fer el tonto: en les proves de so no necessitem fer la nota més aguda ni el passatge més difícil. Centrat en tocar el que tens que tocar i si t’equivoques, t’has equivocat. Qualsevol persona que treballa en una oficina s’equivoca. Els músics tenim massa por a l’error i som molt pessimistes i egocèntrics.

El que ha de fer el músic quan estàdamunt de l’escenari, és fer música. El que estem veient en molts llocs de treball sónpersones amb habilitats motores  que no son ni eficients ni saludables i que estan treballant. Si ho pensem bé, si hi hagués en un sindicat no estaria permès que succeirà, per la mateixa raó que una persona amb una lesió crònica al muscle no deuria treballar a una taulellera fent certs moviments. Hi ha molta gent tocant el paper de trompeta primer sense tindre l’habilitat suficient, però li fan falta els diners. Això no s’ha de fer si no es fa bé. Primer caldria corregir els problemes i adquirir les habilitats necessàries.

En referència a l’àrea cognitiva, tocar en una orquestra és molt bo. Apartar els faristols és molt útil. Tot el món hauria d’aprendre a tocar de memòria. Des del punt de vista intrapersonal hem de tindre en compte que estem treballant. No tenim perquè ser tots amics de tots. S’ha de ser cordial i amable, però s’ha de tenir molt clar que anem a treballar, que hem de cobrar quan acabem les actuacions i que hi ha un contracte que totes les parts han de complir.

Un altre consell seria no voler destacar. No hi ha perquè destacar. Hi ha que anar a fer el paper que hi ha que fer.En l’àrea de control i projecció de les emocions, cal ser conscients de queésun treball en grup i de que probablement tocaràs música que no t’agrada, però que això no lleva que hages de tocar-la a un nivell ultra professional. Hi hauran dies millors i hi hauran dies pitjors, però sempre has de fer el teu paper de la millor manera possible.

L’últim consell és que tot el que et passe, els errors que tingues, etc. no et representaran com a ésser humà. Tu no eres “Miquel el trompetista”, eres Miquel. I quan estàs damunt de l’escenari eres un professional. I no tens perquè ser el millor del món, ni demostrar-li res a ningú, ni ser amic de tots. Eres molt més que succeirà aquesta nit.

 

 -El teu mètode contempla la pràctica instrumental per a persones amb necessitats específiques degut a lesions físiques o amb dificultats motirus? Com és la metodologia per a treballar en aquests casos?

 La paraula és: dificultats d’aprenentatge degudes a una lesió física o a un desordre neuromotor. La metodologia té una sèrie de fases: el plànol fisiològic, el plànol emocional o dels sentiments i el plànol neuromotor específic de la pràctica de l’instrument.

Quan hi ha lesions o algun símptoma que puga fer pensar que existeix tracte de treballar amb altres professionals especialitzats. Per exemple, avuí he estat dos hores amb un dentista treballant amb un músic de la ORCAM (Orquestra de la Comunitat de Madrid). Hem estat parlant i finalment ens ha donat la seva opinió sobre eixe determinat cas. Jo no soc metge per tant, en aquesta àrea, el meu treball és l’acompanyament.

En el plano neuromotor treballem en diverses fases en les quals vaig desenvolupant un control sensoriomotor, seguit d’un aprenentatge més autoregulat i després,a poc a poc, els vaig portant cap a la pràctica professional si són músics professionals, o cap a l’estudi de les obres que els corresponguin al nivell educatiu en el que estroven.

 

-Quins consells podries donar a les xiquetes i xiquets que comencen a tocar un instrument i també als adolescents que ja saben tocar-lo però que, per problemes de temps amb els estudis o proves selectives, es desanimen o no troben la motivació suficient per a no deixar-ho de costat?

 El primer és que valoren si estimen la música. És com anar al bàsquet: el primer dia tirarem mal la pilota, però el més important serà passar-ho bé. Si l’amor no està, que tinguen paciència, que l’amor per la música no arriba el primer dia.

Que no façen tantes coses. Que paren. Que si estan agobiats que ho diguen als pares. Hui en dia, amb un any Erasmus o un intercanvi a l’estiu s’aprèn anglès. No cal anar a una acadèmia. Ni fer dos esports. Però tampoc cal que tots siguen músics.

Per als que estudien música, els recomane que tinguen paciència. Tocar la trompeta no es pareix a instal·lar-te una aplicació al mòbil. Que sàpiguen que per a un xiquet poques coses més reals i naturals hi ha que aprendre a tocar un instrument. Éscom plantar una lletuga.

Tambe destaque la importància d’establir una rutina de treball constant i no a trompicons. Jo estudiava a trompicons quan era adolescent (quan hi havia exàmen, quan venia l’audició, etc.). No cal fer-se un horari extensíssim d’estudi, quasi impossible de conciliar amb la família i els veïns. Hi ha moltes coses que poden treballar de nit, de matí o a l’hora de la siesta.

 

 -Actualment hi ha nombrosos estils de música, es creen moltíssims festivals però en molts d’ells, durant les primeres hores on actuen grups, la presencia de públic és més escassa que en el moment d’actuació de grans dj’s. Partint d’aquest fet, encara podem veure més diferència d’assistència de públic en concerts de música clàssica, de jazz o fins i tot, en petites actuacions als carrers i places.

Penses que hi ha una bona cultura musical a Espanya? Per què, sota la teua opinió, es habitual assistir a concerts de gran qualitat en la que la sala està a mitja entrada només? Com que viatges contínuament a diversos països, veus que aquests fets que veiem a Espanya es noten als altres països? O tan sols ho experimentem ací?

 No hi ha una bona cultura musical en Espanya. Ni hi haurà a menys que succeïssin certes coses. I els músics estem fent massa poc per a que això canvie. Molts es passem la vida esperant les ajudes públiquesque donen allò que ens hem de treballar nosaltres. Noens hem adonat, però a la gent no li interessa la música en directe. Avui en dia éspràcticament inexistent. Vas pel carrer i no hi han músics. I si els veus per la televisió, van en play-back. I això ho estem acceptant.

Alguns van a fer els play-backs de la tele perquè ho paguen bé. És lamentable. Jo ho vaig fer una volta i vaig sentir el ridícul més gran del món aquell dia. Molt més que quan m’he equivocat tocant davant de moltes persones. Mentre els músics seguim fentplaybacks en una gala de televisió, no podem parlar d’una cultura musical saludable.

Si això és el que sentim per la nostra professió, és normal no tenir ajudes. No ens les mereixem. I mentre els músics no fem el que s’ha de fer, queésanar una vegada al mes a tocar 15 minuts a un col·legi, la música en directe estàcondemnada a morir. Perquè tal i com ve passant els últims vint-i-cinc anys, la música la faran màquines. Quan una màquina afina la teua veu, no eres tu, és la màquina. El 95% de discos de pop en l’actualitat són així. I tot i això, estem molt tranquils.

Continue esperant les manifestacions de músics reivindicant que hi haja música en directe a les televisions. Continue esperant una associació de músics que lluite per que es pague els drets de les interpretacions quan els temes sonen a la ràdio.

En Mèxic, Cuba i Colòmbia, per exemple, la cultura de la música en directe està molt viva. Recorde que una vegada vaig anar a una discoteca i hi havia una banda tocant els temes típics d’una discoteca: amb bateria, teclat, baix i cantant. A Espanya crec que ésimpossible de vore. A més a més, allí hi ha música en directe per a tot. És normal que et contracten un mariachi per a un naixement o per al dia de la mare. Fins i tot tenen la seva pròpia cançó d’aniversari com és ‘Las mañanitas’. Això és especialment significatiu.

 

-Recentment has estat compartint una classe amb el gran mestre de la trompeta com ho és Arturo Sandoval, qui ha aconseguit 9 premis Grammy i 17 nominacions, ha guanyat 6 premis Billboard i un premi Emmy.  Què ens pots contar d’aquest encontre? Quins aspectes destacaries de la tècnica d’Arturo Sandoval amb la trompeta? Creus que t’ha influenciat per als teus propers estudis o xarrades?

 Destacaré dos coses que va dir: ‘Tocar la trompeta es fácil Jordi, pero tocar como uno quiere es  muy difícil’. I això diu molt. Ell no vol tocar bé la trompeta. Ell sap que toca molt béla trompeta i ho demostra. Però continua estudiant set o vuit hores al dia. Nosaltres veiem el talent, però es tracta d’un home de quasi 70 anys que toca 8 hores al dia. És talent això? Ésinnat?

Para tocar como uno quiere, cosa tan difícil, hace falta mucho amor porla música. Ese es el verdadero talento. El amor que uno  le tiene a la música. Sólo con mucho amor una persona es capaz de esforzarse a ese nivel’.

 

Vaig estar tres hores i mitja a sa casa, tocant i parlant. Evidentment com a trompetista és‘una bèstia’. Realment impressiona vore’l tocar. Però vam estar parlant de moltes coses. I realment em vaig adonar de com de difícil pot arribar a estar a aquest nivell. Que els demés tinguem la figura de Arturo Sandoval, li costa molts sacrificis a Arturo Sandoval.

 

-Com estàs afrontant aquest curs la coordinació de la Big Band de l’UJI? Has comptat amb la direcció de David Pastor i Victor Colomer. Quin projecte tens en ment per al desenvolupament de la Big Band?

 La Big Band de l’UJI la vaig fundar jo perquè hi havia un interès a la ciutat de Castelló per quèes creés una formació d’aquestes característiques. La vaig gestionar durant molts anys, fins que vaig marxar a Mèxic. Es va quedar l’anterior director dirigint-la a un alt nivell fins que amb els anys es va perdre l’essència de la Big Band. El que hem intentant enguany és precisament recuperar eixa essència, la de tindre músics de la zona tocant. I més o menys, amb dificultats, ho hem aconseguit. El resultat artístic que s’ha pogut vore i escoltar a l’últim concert ha sigut molt bo i estem animats per a seguir amb el projecte. Ara anem a fer una campanya a les bandes de música dels pobles. El meu treball de coordinació pedagògica és anar establint que els continguts i els objectius que es proposen els professors siguen coherents amb les persones que estan implicades.

La Big Band de l’UJI no vol ser una Big Band professional. En algun moment s’ha pretès erròniament. Però la Big Band de l’UJI és un projecte educatiu dedicat a formar als músics amb el major rendiment, el que implicarà un projecte de qualitat.

 

-Per a finalitzar l’entrevista, ens agradaria saber  quines serien les 5 cançons que no podrien faltar a una playlist creada per Jordi Albert.

  

–       Concert de violí de Sibelius

–       ‘Cristal Bells’ de Chet Baker

–       Simfonia nº8 de Dvorak (4rt moviment especialment)

–       La muixeranga

–       ‘Florecilla Mejicana’ (Polka per a trompeta. Musica tradicional llatinoamericana) 

-Moltes gràcies per compartir els teus coneixements i temps al blog. Molts èxits en les teues properes investigacions.

 Moltes gràcies a vosaltres.